Al meu pare
En quina educació, en quin moment
de la teva vida pacient feta miques en tants
crus fantasmes a penes el mite s’enfosqueix
si només una carta i un núvol
anuncien sotracs o una aigua fora temps
que a les teves mans tremola, les teves mans mulla,
en quina ideologia, en quina disposició
dels afectes i de les arts, de les ràbies i de les fes,
sota un cel que muta en una continuïtat
rara i suggestiva de figures i de tintes
espargint en un violeta capvespral l’imaginari
que un blavenc suggeria enmig del dia,
estenent aquell violeta i aquell blavenc impures,
inexpressades, indefinibles aventures
que un altre cel veta: però és llunyana i xopa
de boira, no del teu plor, la plana que rebull
sota aquest cel i no fan mudes
els castanyers al fons i més amunt els faigs,
de quin desmembrament tu em vols protegir,
en nom de quins estàtics personatges
doses les meves vanitats i mesures el meu amor?
A mio padre
A quale educazione, a quale momento
della tua paziente vita rotta in tanti
crudi fantasmi appena il mito si abbuia
se solamente una lettera e una nuvola
annunciando tremori o un’acqua fuori stagione
nelle tue mani trema, le tue mani bagna,
a quale ideologia, a quale disposizione
degli affetti e delle arti, delle rabbie e delle fedi,
sotto un cielo che muta in una continuità
estranea e stimolante di figure e di tinte
disperdendo in un viola serale le invenzioni
che un turchino suggeriva a metà del giorno,
rimanendo quel viola e quel turchino impure,
inespresse, indefinibili avventure
che un altro cielo vieta: ma è lontana e fradicia
di nebbia, non del tuo pianto, la pianura che ferve
sotto quel cielo e non hanno mutamenti
i castagni nel fondo e più in alto i faggi,
da quale frantumazione tu mi vuoi preservare,
in nome di quali immobili personaggi
dosi le mie vanità e misuri il mio amare?
BERNARDO BERTOLUCCI
In cerca del mistero, Garzanti, 2021
Traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar
Acaba de veure la llum a Itàlia, a cura de Gabriella Palli Baroni, una nova edició de l’únic recull de poemes publicat pel cineasta Bernardo Bertolucci, de l’any 1962. Avui, Sant Josep, dia del pare, presentem la traducció del poema que Bernardo dedica al seu pare Attilio, qui alhora dedicà en vida un bon grapat de poemes al seus fills Bernardo i Giuseppe.
El poeta i professor d’història de l’art Attilio Bertolucci era un pare especialment patidor i protector, sempre preocupat pels perills que podien afectar els fills. En aquesta peça, Bernardo es dirigeix amb una llarga pregunta –gairebé li pinta un llenç– al pare per desempallegar-se d’aquest cel protector paternal i explicar-se per què algú com ell, un home de lletres, reflexiu i sensat, va caure en la “neurosi”. L’any 1957, Attilio va ser ingressat durant un temps en una clínica i va rebre electroxoc. Per l’any de publicació del poema de Bernardo, tot fa pensar que el cineasta indaga en aquesta angoixa del progenitor i en les seves conseqüències a nivell paternofilial.
