Llum, paraula, cos

Foguejat a finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan poemes seus van aparèixer a la revista Llombriu i a l’antologia Brossa Nova (1981), Josep J. Conill no va tornar a l’edició poêtica sinó molts anys despres, en 2002, amb Despossessió, al qual van seguir La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (Contra la poesia) (2016). És autor, a més, de valuosos assaigs en el camp de la sociologia del llenguatge (Del conflicte lingüistic a l’autogestió, 2007; Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, 2012) i de tres libres d’aforismes: Submarins de butxaca(2008), Sic transit gloria, mindundi (2015) i el més recent Estelles sota les ungles (2024), i responsable de l’edició de l’obra poètica del castellonenc Maximilià Alloza (1885-1945) i coeditor de Do Latim às Linguas Nacionais (2004), de Lluís Vicent Aracil. Les diverses opcions literàries i interessos de l’obra de Josep J. Conill descansen sobre una molt sòlida enciclopèdia cultural i un rigor intel·lectual desacostumats per aquestes latituds que encara fan més incomprensibles (o massa comprensibles, ai!) les distàncies i els silencis que l’assetgen. Esperem que l’edició de La llavor en la fosca contribuesca a trencar un setge que, dissortadament, no és l’excepció de la regla en una cultura massa dominada pels personalismes i la immediatesa.

Perquè el conjunt de la proposta poética de Josep J. Conill naix contracorrent de les pràctiques i poètiques avui hegemòniques. La llavor en la fosca combat el sentimentalisme i els romanticismes vagarosos amb les eines més punyents del racionalisme gràcies al control de la sintaxi, que exigeix el coneixement en profunditat de la llengua i del llenguatge poétic. La inspiració, sembla dir-nos l’autor entre versos, cal embridar-la si no volem sucumbir a les trampes del bonisme esteticista dels llocs comuns i transitar el buit i la insignificança. Si no volem convertir la poesia en un exercici gratuït i prescindible. La seua és expressió d’un nou realisme allunyat dels discursos que històricament l’han tractat d’acotar, una poesia de l’explicitud arrelada en la complexitat de l’experiència humana, epigramàtica, lluminosament esmolada en la pedra de la ironia, d’una factura radicalment clàssica (amb clars vincles amb Ausiàs, Villon, Quevedo, Donne, Baudelaire, Larkin, Gil de Biedma, Brecht i Gabriel Ferrater, aquest amb nom i cognom) per a una visió moderna sobre temes plenament vigents i punts de fricció dels pitjors mals contemporanis.

Tot i que temes i formes s’entrellacen al llarg del poemari amb reincidències, ecos, contingüitats i variacions, a la primera de les sis seccions hi predominen els poemes sobre la paraula i l’escriptura, el llenguatge i la poesia. La segona, al seu torn, se centra més en l’amor, el desig i el plaer, l’etern combat entre Eros i Tànatos, mentre que a la tercera s’apleguen poemes dedicats a la crítica de costums, les convencions i mentides socials (el matrimoni, el consum, l’alienació de les persones…). Hi sovintegen les reinterpretacions dels gèneres literaris («Conte cruel») i la subtilesa de les abundants referències culturals, sobretot literàries i cinematogràfiques. La part central del libre, la quarta, abunda en motius poètics fornits per la memòria personal de l’autor gràcies als quals el lector assisteix a episodis del passat en una mena d’ajustament de comptes i a un desplegament sinuós dels temes de la senectut i la mort (llegiu l’impressionant «Crit»). La cinquena secció intensifica la presència de la mort en poemes com el magistral «En nom del pare» amb què el poeta converteix l’oració i l’esperanca en un clam d’angoixa i reconeixement del dolor i la tortura humans. Finalment, l’última part articula el contradiscurs poétic que desmunta el mite de Jesús i les enganyifes de la religió a través, per exemple, del monòleg dramàtic de Maria en el magnific «Stabat Mater» o en el titulat «Teoagonia», la denúncia dels fraus de determinats lletraferits en diversos poemes, l’horror del nazisme o de Gaza en «Magatzem de l’infern 2» i la tragèdia dels fugitius i les pasteres («Navis stultorum»), els desastres ecològics a «Gaia» o la deserció del propi idioma en «Sangtraït»: «Aquells que hàgim traït / la llengua d’un nounat / en un temps traduït / malversarem el fat, // reus d’un pecat d’origen / pel verb que no hem llegat, / absents en el vertigen / buit de posteritat // d’uns mons que no son nostres, / de signes sense rostres / com rastres bruts de fum, // nuncis d’una impostura / que el crit dels morts sutura / a força de costum».

Fet i fet, la de La llavor en la fosca, la força sugestiva de la metàfora, la poesia sembrada enmig la cruel nit humana, és una festa poètica que cal celebrar com pertoca a les ocasions especials i les coses de veritat, una llavor que ha germinat per donar pas a la llum, la paraula i el cos.