«Colliré per a tu l’última rosa del jardí…»
La rosa bianca és un dels poemes més cèlebres d’Attilio Bertolucci, reunit en el seu segon llibre, Fuochi in novembre, de l’any 1934. Ninetta Giovanardi és la dona entre els pètals, la companya de tota la vida. La genialitat d’aquest petit retrat, gairebé un flashforward cinematogràfic, és la dansa en la memòria que la rosa representa, l’insòlit i bellíssim salt i trànsit temporal, vital, que el poeta estableix entre la dona smemorata que fou nena i la blanca rosa tardana que floreix, «com tu seràs llavors». Un poema preciós i intemporal, recollit també a l’obra Porta’m amb tu de Salze Editorial, que avui diada de Sant Jordi volem compartir amb vosaltres en forma de videopoema.
