Previst per als propers mesos i en edició bilingüe, serà el primer número del nou segell editorial de traducció de poesia
Els fills, Bernardo i Giuseppe, van fer cèlebre el cognom Bertolucci en el món del cinema. Apenins i Alps ençà, però, poc se sap que el pare, Attilio Bertolucci, és un dels més grans poetes italians de tots els temps, tot i la catalogació per part de la crítica en el marc literari del Secondo Novecento post-montalià en companyia de coetanis adeptes de l’hermetisme, del neorrealisme o fins i tot de la neoavantguarda, i en tot cas, per generació, dins de l’anomenat nobile quartetto on hi excel·lia juntament amb Mario Luzi, Giorgio Caproni i Vittorio Sereni, poetes de moment no gaire explorats, tampoc, a casa nostra. Haver renegat, i alguna vegada públicament, dels esmentats moviments literaris, l’ha acabat situant en «una zona felice e appartata del panorama poetico italiano», en paraules de Fabio Magro.
El poeta Attilio Bertolucci amb els seu fills, Giuseppe i Bernardo
Avui 18 de novembre, dia del 109 aniversari del poeta, estem molt contents d’anunciar que, en edició bilingüe prevista per als propers mesos, amb presentació i traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar, el nou segell de traducció de poesia Salze Editorial publicarà per primera vegada en català una acurada selecció de més d’un centenar de poemes de l’obra d’aquest poeta parmesà, celebrada per Eugenio Montale i Pier Paolo Pasolini, qui en un dels seu cèlebres discursos (Paragone 72, 1955) va dir:
No es deixi enganyar el lector per aquest poeta prudent, aclaparat, prest a filar l’ametlló amb l’única preocupació de no exasperar la gràcia que fa anys l’acompanya, de preservar-se, de viure d’uns mateixos amors, de no fer altra cosa que depurar i endolcir la neurosi…
La poesia de Bertolucci: il pellegrino-voyeur
Tan inquiet com discret, Bertolucci sempre s’identificava a si mateix, i no només en la poesia, amb la figura del pellegrino-voyeur, una mena de flâneur que tot ho sotja, al punt que la cinefília dels fills –als que nodria amb còmics des de petits–, difícilment hauria estat possible sense la profunda visió cinematogràfica immanent en la poètica del pare professor d’història de l’art.
Ninetta, l’esposa del poeta
Més que no pas imatges, són més aviat fotogrames impressionistes, flaixbacks i raccontos, netedat escenogràfica i desplaçaments de càmera els que articulen les seves peces mitjançant un ús del llenguatge poètic de manera gairebé cinètica, estratificat en diferents nivells discursius i temporals que, treballats amb aparent senzillesa i una banda sonora a prova de metrònom, se’ns emporten i ens fan viatjar al llarg de la captació de l’instant en fuga del poeta pelegrí, cosa que suposa una profunda dissecció del pas del temps, tema central de la seva obra, i per tant de la memòria personal, familiar i col·lectiva. En paraules de Paolo Lagazzi, amic del poeta i estudiós de l’obra bertolucciana (Pangea 10, 2019):
És un poeta màgic, ja que és capaç, com gairebé ningú, de revelar-nos la realitat quotidiana senzilla com a lloc de bellesa secreta, com a ordit d’alenades i vibracions subtils, com a cos palpitant dels batecs del cor del món.
