Avui, 18 de novembre, Attilio Bertolucci (1911-2000) faria cent quinze anys. Per a molta gent és, sobretot, el pare dels cineastes Bernardo i Giuseppe. Per a qui el llegeix, és un dels poetes italians més inconfusibles del segle XX, i Salze Editorial el va portar per primera vegada al català amb l’antologia Porta’m amb tu / Portami con te (2021), en selecció i traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar.
Attilio Bertolucci, retratat per Carlo Bavagnoli, a l’exposició Poesia per immagini, Bavagnoli ritrae Bertolucci
No repetirem aquí la biografia ni el recorregut llibre per llibre, que ja ofereix el pròleg de l’antologia. Voldríem fer-nos una pregunta més senzilla, i ens sembla que més reveladora. Com entenia ell això de fer poesia? No ho va deixar escrit en cap manifest, perquè va defugir les escoles, sinó escampat en una declaració de poètica de 1943, en notes de diari, en entrevistes, en els articles que escrivia per guanyar-se la vida i fins i tot en els esborranys. Quan s’ajunta tot plegat, la resposta té una coherència sorprenent, i no s’assembla gens al tòpic del poeta bucòlic i delicat.
Com Vermeer
El 1943, quan Luciano Anceschi el va incloure a l’antologia Lirici nuovi, Bertolucci va acompanyar els seus poemes d’una breu declaració de poètica que es titula, justament, «Un po’ di luce vera», una mica de llum vertadera. Hi reconeix que escriure sobre poesia és un intent «difícil i encisador» i alhora inútil, perquè no hi ha manera de fer-ho sense caure en el vocabulari de la tècnica o en el de la memòria. I acaba amb una ambició que ell mateix qualifica de no excessiva, la de posar als versos una mica de llum vertadera, com pretenien els impressionistes menors i com va aconseguir, en grau suprem, Vermeer.
Que un poeta expliqui la poesia amb un pintor holandès i no amb un altre poeta no és cap coqueteria. Bertolucci, alumne de Roberto Longhi i professor d’història de l’art, ho deia de debò. La llum «vertadera» no és la fotogràfica. És la que, posada fins i tot sobre les coses més humils, en deixa transparentar una malenconia fonda, com assenyala Luigi Severi. Per això els seus poemes semblen escenes simples i són, en realitat, problemes de llum, què es veu, a quina hora i què en queda quan l’hora passa.
«Agraïment per un quadre», que trobareu a l’antologia, ho porta a l’extrem. El poeta es pregunta com podrà igualar el pintor diletant Fiorello Poli, autor d’una Sega del ’44 als camps de la família, i confessa que la pinzellada del pintor «calmava / la meva angoixa». Fabio Magro hi detecta la pregunta de fons, on viu la poesia, si en la llum d’aquell dia concret o en la que el quadre va saber retenir. I hi afegeix un matís important. El consol no és una cura, sinó un alleujament, perquè fer una cosa amb les mans, pacientment, ens posa a to amb el pas del temps, i d’aquesta sintonia en neix la veritat del quadre i la del poema.
la seva pinzellada calmava
la meva angoixa
com si escoltés el batec d’un cor
que la llum d’estiu lenta a apagar-se
nodria del seu foc, de la seva
veritat
(il suo tocco quietava / la mia angoscia / come ascoltassi il battito d’un cuore / che la luce d’estate lenta a spegnersi / nutriva del suo fuoco, della sua / verità)
— «Agraïment per un quadre», Viatge d’hivern, 1971
Un d’aquests versos, «come ascoltassi il battito d’un cuore» (com si escoltés el batec d’un cor), és el títol que Paolo Lagazzi va triar el 2018 per a un llibre d’assaigs sobre el poeta, Come ascoltassi il battito d’un cuore. Incontri nel cammino di Attilio. Lagazzi hi tanca més de quaranta anys de camí al costat de Bertolucci. El 1973 va anar a Casarola per preparar la tesi i hi va tornar tants estius que, quan els recorda, se li ajunten en un de sol, llarguíssim. Els va explicar a La casa del poeta (2008, reeditat el 2025), després de la monografia de 1981 i de Rêverie e destino (1993). Qui ha escoltat així el poeta, durant tant de temps, mereix que li prestem l’orella.
La maledicció de la gràcia
La crítica ha repetit fins a l’avorriment la «gràcia» de Bertolucci. Ell se’n va defensar amb una frase que val per tot un programa. «Una vegada vaig dir: “La maledicció de la gràcia”. […] La gràcia sola no em bastaria. Al capdavall, ni Correggio ni Parmigianino no són només gràcia», recull Severi.
Per a Severi, la gràcia és només un efecte, i ni tan sols el primer, d’una atenció molt intensa. El poeta mira les coses del seu món i, en fer-ho, descobreix com són de precàries, de manera que com més plaer li donen, més dolor. Tampoc no és casual el nom de Parmigianino, perquè el seu Marte, Venere e Vulcano il·lustra el colofó de l’antologia i és el motiu del poema «Vulcano Venere e Marte». Fins i tot a Sirio (1929), escrit amb només divuit anys, hi ha un vent que és «com un llop». La gràcia, des del principi, amb dents.
Com un llop és el vent
Que baixa dels munts al pla,
Als camps vincla el gra
Per on passa corprèn.
(Come un lupo è il vento / Che cala dai monti al piano, / Corica nei campi il grano / Ovunque passa è sgomento.)
— «Vent», Sirio, 1929
Contra el xantatge del poeta «privilegiat»
Bertolucci va recordar que escriure en aquells anys «segar» o «bicicleta», com feia ell, «era una cosa escandalosa», i va precisar que no ho feia per realisme sinó per «una voluntat de no sotmetre’s al xantatge de la poesia com un fet privilegiat» (també ho recull Severi). L’hermetisme demanava paraules ja ungides. Ell va triar el nom de les coses, sense que això fes d’ell un realista, i Lagazzi ho ha dit amb claredat, la seva poesia «non è mai nudo realismo», mai realisme nu. El que Bertolucci buscava eren les epifanies, els instants en què la realitat deixa entreveure alguna cosa d’inefable.
Aquesta actitud no es va quedar al paper. El 1955, quan ja era un poeta fet, Enrico Mattei li va proposar de dirigir la revista de l’empresa petroliera Eni. Va dir que sí i va proposar el títol, Il Gatto Selvatico («el gat salvatge»), que al·ludia als pous de petroli i als homes «aventurosos i aventurers» que els buscaven. La revista, que va viure fins a mitjan anys seixanta, va reunir Gadda, Natalia Ginzburg, Parise, Sciascia i molts altres, i a la contraportada Bertolucci hi va escriure unes lliçons breus d’història de l’art, de Giotto a les avantguardes, sempre amb la làmina en color.
Ell mateix ho recordava, segons Gabriella Palli Baroni, com «una aventura de pioner, molt vivificant», que el feia sentir immers «en la realitat viva i contemporània» i no, com se sol dir dels poetes, tancat «a la torre d’ivori». Mattei volia una revista que pogués llegir tant el president de la República com el més llunyà dels seus perforadors, i Bertolucci hi va estar d’acord de ple. En una lliçó de 1960 adverteix els lectors, davant d’un quadre, que la pintura és molt propera a la música i que mai no li demanem a la música que ens digui exactament res. Escrita per a una revista d’empresa, la frase podria presidir qualsevol lectura dels seus poemes.
Primer arribà el fill, en aquella hora
resplendent després de l’àpat el sol i el vi,
no obstant silenciosa, tant que
se sentia com el pinzell sobre el mur
escampava el celeste.
(Arrivò prima il figlio, in quell’ora / lucente dopo il pasto il sole e il vino, / eppure silenziosa, tanto che / si sentiva il pennello sul muro / distendere il celeste.)
— «Els pintors de parets són pintors», Viatge d’hivern, 1971
Un ritme, no un metre
Pier Vincenzo Mengaldo, en presentar l’estudi de Fabio Magro sobre la mètrica de Bertolucci, observa que alguns dels seus textos de maduresa «no es constitueixen sobre el metre, sinó sobre el ritme». Més que de vers lliure, diu, potser caldria parlar de poemes «informals», com la pintura informal d’Ennio Morlotti. El llibre de Magro porta, de fet, un títol que ja és tota una poètica, «Un ritmo per l’esistenza e per il verso», un ritme per a l’existència i per al vers.
La idea reapareix a La camera da letto, on un vers busca «un ritmo che duri tutta la vita», un ritme que duri tota la vida, segons que cita Palli Baroni. La poesia no seria així un ornament posat damunt de l’existència, sinó la manera de mantenir-la en moviment. També els títols van per aquest camí, i Magro els dedica un capítol. Figuren entre els més singulars de la poesia italiana del segle XX i de vegades més aviat amaguen el poema que no pas l’anuncien. Mireu, a l’antologia, «Els pintors de parets són pintors», «Exercicis sobre el setembre» o «En temps desqueferat».
Retornar aquí és com ressuscitar
i sentir preguntar quant de temps més
oh no massa l’hivern arriba aviat
i estem equipats com a molt per a la tardor.
(Ritornare qui è come risuscitare / e sentirsi chiedere per quanto tempo / oh non molto l’inverno arriva presto / e siamo attrezzati tutt’al più per l’autunno.)
— «Retornar aquí», Viatge d’hivern, 1971
Caure en la prosa, però amb ales
Quan va emprendre La camera da letto (publicada el 1984 i el 1988), recorda Palli Baroni, Bertolucci sabia que feia una cosa arriscada. Poe havia declarat impossible el poema llarg, i el simbolisme i l’hermetisme havien fet de la poesia una matèria «pura». Bertolucci va fer el contrari. Convençut que calia «caure en la prosa» perquè la poesia no girés en el buit, va defensar un «vers que frega la prosa», mais avec les ailes, com deia Sainte-Beuve.
El resultat és una novel·la en vers sobre la seva família, que ell va definir com a «autobiografia en un mirall mòbil». Hi conflueixen el mètode líric i narratiu de Virginia Woolf i la memòria involuntària de Proust, però el camí és el de Puixkin, el de la quotidianitat de l’Eugeni Oneguin, i no el de les altures romàntiques de Wordsworth, que també estimava i va traduir. A la forma llarga hi va arribar, a més, per mediació d’altres poetes. Segons un estudi sobre Bertolucci i Eliot, conèixer «A Song for Simeon» en la traducció de Montale publicada a Solaria el 1929, l’any del seu primer llibre, va ser per a ell una revelació, com ell mateix va explicar a Lagazzi. El vers més prosaic d’Eliot, sumat a la suggestió del Preludi de Wordsworth, el va encaminar cap a una forma estesa i dilatada, la més adequada per a una novel·la en vers. Severi parla del descobriment de la raccontabilità, la possibilitat de contar, que ve de la distància guanyada respecte de les coses i de poder nomenar-les. No és un abandó de la poesia, sinó el seu repte més gran, la prosa amb ales, que el lector no sent com un ornament sinó com una respiració.
L’hivern ha passat en un seguici
de dies i nits que només avui
el salicall de les neus
per un sol calm i mut fa
dignes de pietat i de record.
(L’inverno è passato in un seguito / di giorni e notti che soltanto oggi / lo sgocciolare delle nevi / a un sole quieto e muto rende / degni di pietà e di ricordo.)
— «[L’hivern ha passat en un seguici]», La camera da letto, cap. XII, 1984
Coses sense aurèola
Palli Baroni transcriu una confessió del diari de 1958, conservat a l’Arxiu d’Estat de Parma i en part inèdit. Mentre va viure a l’Emília, diu, havia sabut acollir, entre dolor i alegria, «coses ja a punt per a la poesia, ja fetes amb el símbol al darrere com l’aurèola que té la lluna». Quan va deixar la seva terra per Roma, una «ciutat massa gran i bella i no meva», com repetia a les cartes, a l’obra hi van entrar «coses duríssimes, sense aurèola» (traducció nostra).
Ens sembla que aquí hi ha la clau de Viatge d’hivern (Viaggio d’inverno, 1971), el llibre de les coses sense aurèola, que va de l’hotel a la clínica enderrocada, de la teulada per restaurar als pintors de parets i al túnel. La sintaxi esquerpa i la puntuació que desapareix, que el pròleg de l’antologia descriu amb detall, no serien aleshores un caprici formal, sinó la manera d’esmentar un món que ja no arriba simbolitzat de fàbrica.
El brindis solitari
Carmelo Vera Saura ha seguit un fil insospitat, el del vi. En «Pagina di diario», de 1934, un «vi d’or» embriaga dos enamorats. Als llibres de maduresa, en canvi, els brindis són sovint solitaris, fins a un brindis «en el buit» o dedicat a si mateix. A «Sol», el poeta s’improvisa sacerdot a l’hora impia del migdia i ofereix «carn i sang personals» a ases, sargantanes i papallones, que en són els únics testimonis. I el poema que dona títol a l’antologia, del mateix Viatge d’hivern, és un imperatiu contra aquesta solitud.
Porta’m amb tu en el matí vivaç
els ronyons baldats l’ull despert abocat
al teu flanc de dona que camina
com fa l’amor
(Portami con te nel mattino vivace / le reni rotte l’occhio sveglio appoggiato / al tuo fianco di donna che cammina / come fa l’amore)
— «Porta’m amb tu», Viatge d’hivern, 1971
Llegit així, «Porta’m amb tu» no és només un títol bonic. És la resposta al brindis solitari.
Escriure és llevar
Una tesi doctoral de Luciano Longo edita críticament els manuscrits inèdits dels anys trenta, els scartafacci o esborranys, i mostra com treballava. Bertolucci escrivia primer per descobrir què volia dir, i després llevava. En el poema «A una nuvola» un vers passa de «il bel vento» (el bell vent) a «il giovane vento» (el vent jove) i, al final, a «il vento» a seques, perquè va preferir no adjectivar el vent. En un altre vers, «bianca meraviglia» queda en «meraviglia». El procés es repeteix una vegada i una altra.
La seva famosa naturalitat és, doncs, una conquesta per eliminació, i això explica una paradoxa que Mengaldo formula amb elegància, que Bertolucci és un poeta difícil precisament per la seva aparent facilitat. Després de Viatge d’hivern, afegeix, va quedar clar que aquell deliciós «menor» era en realitat un major.
Llegir-lo en català
Cent quinze anys després, l’ambició de Bertolucci continua sent modesta i exacta, una mica de llum vertadera. Porta’m amb tu / Portami con te reuneix més de cent poemes de tots els períodes de la seva obra, de Sirio (1929) a La lucertola di Casarola (1997), amb l’original italià al peu de cada pàgina, i és el primer llibre de la col·lecció de traduccions de poesia selecta de Salze. Es va acabar d’imprimir el 25 de febrer de 2021, quan es complien cinquanta anys de Viatge d’hivern. Begonya Pozo, a Caràcters, en va lloar l’equilibri entre el rigor filològic i la sensibilitat lírica. I Paolo Lagazzi, amic del poeta i el seu gran estudiós, resumeix bé el que hem volgut que es noti en català, que Bertolucci «és capaç, com gairebé ningú, de revelar-nos la realitat quotidiana senzilla com a lloc de bellesa secreta».
Si encara no coneixeu Bertolucci, podeu començar per «Agraïment per un quadre», per «Sol» i per «Porta’m amb tu».
Podeu conèixer tots els detalls de l’antologia i adquirir-la a salze.cat.
Per saber-ne més
Les traduccions dels fragments en italià són nostres.
- Luciano Anceschi (ed.), Lirici nuovi, Hoepli, Milà, 1943.
- Attilio Bertolucci, Lezioni di storia dell’arte per «Il Gatto Selvatico» 1955-1964, Eni, 2011 (introducció de Gabriella Palli Baroni).
- Paolo Lagazzi, Attilio Bertolucci, La Nuova Italia, Florència, 1981; Rêverie e destino. L’opera di Attilio Bertolucci da «Sirio» a «La camera da letto», Garzanti, Milà, 1993; La casa del poeta. Ventiquattro estati a Casarola con Attilio Bertolucci, Garzanti, Milà, 2008 (reedició a La nave di Teseo, Milà, 2025); Come ascoltassi il battito d’un cuore. Incontri nel cammino di Attilio, Moretti & Vitali, 2018.
- Luciano Longo, Gli «scartafacci» di Attilio Bertolucci. Edizione critica, tesi de doctorat en Estudis literaris, filològics i lingüístics, Università di Palermo, 2017.
- Fabio Magro, «Un ritmo per l’esistenza e per il verso». Metrica e stile nella poesia di Attilio Bertolucci, Esedra, Pàdua, 2005 (presentació de Pier Vincenzo Mengaldo).
- Fabio Magro, «Pensieri di casa di Attilio Bertolucci», Per Leggere, XI, núm. 20 (2011).
- Gabriella Palli Baroni, «Sulla via del romanzo in versi: Attilio Bertolucci e Alberto Bellocchio», LietoColle.
- Luigi Severi, «Tempo e realtà nella poesia lirica di Attilio Bertolucci», Atelier, núm. 21 (2001).
- Carmelo Vera Saura, «Attilio Bertolucci: dal vino inebriante al vino ideologico e funebre», Revista de la Sociedad Española de Italianistas, 1-2 (2003), pp. 125-139.
Imatge de capçalera: Woman Writing a Letter, with her Maid, de Johannes Vermeer, 1670, National Gallery of Ireland.


