Josep Porcar ha publicat a Salms, el seu blog, «Una poeta necessària», una ressenya de Neurosuite. És l’antologia de Margherita Guidacci (Florència, 1921 – Roma, 1992) que Salze ha editat enguany, traduïda a quatre mans per Marta Vilardaga i el mateix Porcar.
La ressenya reivindica la poètica de la claredat de Guidacci. L’autora es va desmarcar de l’hermetisme florentí i va entendre la poesia com una forma de coneixement, fruit d’un ofici molt treballat. Neurosuite va néixer d’una estada en una clínica psiquiàtrica, però és molt més que una confessió. És una baixada de ressons dantescos en què la poeta no imita el desordre: el nomena. És també una obra coral, on el malestar no és només dels pacients, sinó de tot el món que s’hi emmiralla.
Porcar hi llegeix, a més, la sororitat i la crítica al poder mèdic. Hi veu també el rebuig d’una societat que mesura la vida per la productivitat, en els anys en què Itàlia va tancar els manicomis, i una consciència civil que travessarà tota l’obra posterior. Destaca una espiritualitat no dogmàtica, on la fe i el dubte conviuen, i una advertència sobre la tècnica que avui ressona davant la intel·ligència artificial. Conclou que és una veu sòbria, més necessària que mai en temps de soroll. I recorda que, després del nadir de Neurosuite, l’obra de Guidacci s’obre a l’alegria i a l’esperança.
