Presentem l’exemplar número zero de NEUROSUITE de Margherita Guidacci i algunes consideracions sobre la traducció de l’obra, que trobareu a les llibreries la segona quinzena de febrer
Margherita Guidacci ja té veu catalana. I cos. A finals del 2022, amb l’adquisició dels drets d’edició de la seva obra, vam iniciar el procés de selecció i traducció de NEUROSUITE, una antologia de més de 150 poemes i més de dues-centes pàgines que arribarà a les llibreries la segona quinzena de febrer, amb traducció de Marta Vilardaga i Josep Porcar. Han estat, doncs, tres anys d’intensa convivència amb la gran poeta florentina. Convivència, sí, literalment. Perquè, com ja vam experimentar amb el poeta Attilio Bertolucci (Porta’m amb tu, Salze, 2021), la ‘persona traduïda’ acaba, en poc temps, formant part de la família, de la vida dels traductors, ocupant sovint les converses des de l’esmorzar fins al sopar. No hi és, fisícament, o no del tot, però és absolutament viva i present, en un nodriment recíproc. Ho volem explicar perquè aquesta convivència, aquest procés de traducció, té les seves peculiaritats.
Allò més confortable –i és com sol anar si ens fixem en la majoria de publicacions de poesia selecta–, és acudir a antologies ja existents en la llengua original i clonar-ne la selecció, o simplement limitar-se al judici de la crítica al país d’origen, en aquest cas la italiana, la qual presumptament ja ha deixat feta –i sovint mal feta si hi manquen revisions– la feina de dictaminar quins són els poemes més rellevants. Greu error, en la nostra opinió, i més en el cas de la Guidacci, una poeta en recuperació creixent a Itàlia des de fa tan sols una dècada, esperonada per les nombroses traduccions al francès i a l’anglès. Sense menystenir la utilitat d’aquelles seleccions i consideracions crítiques, tant en el cas de Bertolucci com en el de Guidacci el procés no ha estat aquest, ni de cap manera còmode ni fàcil, sinó entrebancat, minuciós, lent i, sobretot, sempre invers. Invers perquè, en primer lloc, llegim i rellegim de cap a cap l’obra completa, i en traduïm bona part resseguint cronològicament llibre a llibre tots i cadascun dels poemes. I si bé és cert que, en alguns casos, anem consulant la bibliografia existent, sobretot pel que fa a les motivacions vitals i literàries de la poeta, aquesta no determina les nostres prioritats selectives. En qualsevol cas, aquesta traducció expansiva suposa ja una primera i gruixuda tria a partir de la qual en fem posteriorment la selecció formal, meticulosa, com a corpus autonòm, a fi de consolidar una antologia representativa. Procés invers, en dèiem, doncs, perquè és només després d’aquesta odissea quan afinem i consultem, també, la resta de bibliografia crítica disponible i, evidentment, els poemes que han triat, i per què, tant els antòlegs italians com els d’uns altres idiomes.
Aquest procediment ens garanteix una visió escrupulosa, generosa per inclusiva, i alhora continguda, de l’obra guidacciana i no haver passat per alt, i de cap manera inconscientment, poemes que potser els textos crítics i/o acadèmics han relegat o fins i tot recriminat amb criteris no sempre diàfans, amb espúries apel·lacions al cànon o amb esbiaixades elucubracions ideològiques o fins i tot de gènere, i que, en canvi, amb la perspectiva i l’exigència que administra el temps, amb l’interès despertat en noves generacions de lectors, són poemes que tenen tot el sentit i raó de ser i tota la vigència per ser antologats.
