La claror de MacNeice

«Amb tu sota la pluja i el tro»
Sigui a l’alba o d’horabaixa, no ho sabem, Louis MacNeice es fixa en aquell moment en què el jardí, tot un rellotge de sol, comença lentament a il·luminar-se –o bé a apagar-se– fins que la llum enfoca –o la penombra esvaneix– els éssers i les coses. El poeta va dir una vegada que si es veiés obligat a triar entre so i sentit, optaria pel primer, i és realment fascinant el ritme i la musicalitat amb què dota aquest poema, en certa manera críptic, però on els recursos formals funcionen, com la llum al jardí, amb precisió de rellotgeria. Per això els estudiosos no s’han posat d’acord sobre si aquesta peça del llibre The Earth Compels, del 1938, publicada doncs a finals de la Guerra Civil espanyola, és una mena de presagi de la Segona Guerra Mundial («La nostra llibertat com una llança / avança cap a la fi») o bé la comunicació al lector d’un estat d’ànim intensament íntim i personal on sembla evident un neguit pel pas del temps entre l’esperança i el dolor, el record d’un estat paradisíac i el coneixement de la seva pèrdua. Sigui com sigui, LA CLAROR AL JARDÍ, títol també de l’antologia de Salze Editorial amb traducció de Marcel Riera i prefaci de Jaume Pérez-Montaner, és altament representativa de les preocupacions de MacNeice i, de fet, en la seva autobiografia inacabada, The Strings Are False, MacNeice comenta que «el matrimoni amb Mariette [la seva primera dona] prometia una vida on els rellotges havien estat endarrerits o fins i tot substituïts per rellotges de sol». D’aquest poema, podeu saber-ne més en aquesta nota crítica excel·lent de Contemporary Poetry Review. I en aquest enllaç podeu escoltar el poema recitat pel propi MacNeice.