I una colla senil d’arbres
PUIXKIN
Vaig créixer en un silenci estampat,
en una freda cambra per als nens del nou segle.
I la veu de l’home no m’era agradable,
la veu del vent sí que l’entenia.
I m’estimava l’ortiga i la bardana,
però, sobretot, el salze platejat.
I, agraït, ell va viure
amb mi tota la vida, amb branques ploraneres
l’insomni amb somnis esventava.
I — sorprenentment! — l’he sobreviscut.
Allà resta la soca, amb veus estranyes
altres salzes diuen alguna cosa
sota els nostres cels, aquells cels.
I jo resto en silenci… Com si un germà hagués mort.
Anna AKHMÀTOVA (1940)
Traducció de Cristina Serra Masramon
Llicenciada en Filologia Eslava, professora de castellà i català
