El mosaic i les figures, d’Alexandre Navarro

«Que comence la festa del laberint
sense portes ni finestres, ni llum ni aire.
Ni de dia ni tampoc de nit, ni soterrada ni enlaire,
ni lluny ni a prop. I el teu nom al final.»

El mosaic i les figures és un viatge per la memòria, el desig i les ferides del temps. Alexandre Navarro entrellaça història, literatura i experiència íntima en una poesia que viatja de Kavafis a Kafka, d’Ibn al-Abbar a Constantinoble, per tornar sempre al territori essencial de l’amor, l’absència i el record. «El mosaic» reuneix veus, èpoques i geografies; «Les figures» acosta la mirada al cos estimat i a allò que persisteix quan l’amor ja només pot viure en el record. El passat es converteix així en matèria viva, i cada poema, en una tessel·la d’un univers on la paraula desafia l’oblit. Perquè la recordança pot perdre-ho tot, excepte les paraules capaces de tornar a fer present allò que vam estimar.

Alexandre Navarro (Nàquera, 1972) és una de les veus més singulars de la poesia valenciana contemporània. Llicenciat en Dret i docent, ha construït una obra íntima i compromesa, atenta al pas del temps, l’amor, la memòria i la identitat. Entre les seues dotze obres de poesia destaquen Ex-vot (1995), Genet del vell país (2003) i Encesa fotografia (2013). La seua poesia ha rebut nombrosos reconeixements i ha consolidat una veu pròpia, arrelada a la tradició i oberta al món. Als seus versos, allò quotidià es transforma en matèria poètica i el record esdevé una forma de mirar el present. Amb lucidesa i tendresa, Navarro escriu sobre allò que ens fa humans: el que estimem, el que perdem i allò que encara esperem. Una poesia que converteix el pas del temps en memòria, la memòria en paraula i la paraula en amor.