Josep Porcar ha publicat a Salms, el seu blog, «Una poeta necessària», una ressenya de Neurosuite. És l’antologia de Margherita Guidacci (Florència, 1921 – Roma, 1992) que Salze ha editat enguany, traduïda a quatre mans per Marta Vilardaga i el mateix Porcar.
La ressenya reivindica la poètica de la claredat de Guidacci. L’autora es va desmarcar de l’hermetisme florentí i va entendre la poesia com una forma de coneixement, fruit d’un ofici molt treballat. El llibre Neurosuite, que dona títol a l’antologia, va néixer d’una estada en una clínica psiquiàtrica, però és molt més que una confessió. És una baixada de ressons dantescos en què la poeta no imita el desordre: el nomena. És també una obra coral, en què el malestar no és només dels pacients, sinó de tot el món que s’hi emmiralla.
Porcar hi llegeix, a més, la sororitat i la crítica al poder mèdic. Hi veu també el rebuig d’una societat que mesura la vida per la productivitat, en els anys en què a Itàlia es qüestionaven els manicomis, i una consciència civil que travessarà tota l’obra posterior. Destaca una espiritualitat no dogmàtica, on la fe i el dubte conviuen, i una advertència sobre la tècnica que avui ressona davant la intel·ligència artificial. Conclou que és una veu sòbria, més necessària que mai en temps de soroll. I recorda que, després del punt més fosc del llibre Neurosuite, l’obra de Guidacci s’obre a l’alegria i a l’esperança.
